A la tele

Hola Alexis!

Mira, avui he vist la mama i el papa per la tele. Explicaven què us ensenyen en aquell lloc que aneu els tres, els papes i tu, per preparar-vos per quan tu vulguis néixer i així saber el que han de fer per ajudar-te. Estan molt contents i jo sé que ho faran molt bé.

Per presentar el programa hi havia escrit això:

PREPARATS PER SER PARES Tenir un fill diuen que és una de les coses més importants en la vida d’una persona. Però el cert és que no tothom sap com afrontar de la millor manera la nova situació. Avui visitarem el centre Isis Mater de Tarragona i veurem com es preparen les dones davant un embaràs.

Ah! i també per saber banyar-te i fer-te carícies i per estimar-te molt i molt... Però tot això tu ja ho saps, no?

Alexis, tenim moltes ganes d'abraçar-te i fer-te molts petons,

Àvia M. Teresa

No cal dir res més!

Riure per no plorar!

"A segona fila

L'important és conèixer el nostre lloc en el món. La Humanitat va donar una passa endavant quan Copèrnic va vèncer a Ptolomeu i el centre del cosmos ja no va ser la Terra sinó el Sol. La veritat sempre dóna tranquil·litat quan l'acceptem. Al microcosmos de casa hi ha entrat una criatura i els primers dies els centres de gravetat es perden i es busquen fins que apareix el consens i considerem que el veritable centre del menjador, del dormitori, de la família, del barri i del pensament és precisament el nen que acaba de néixer. Tots els camins duen al bressol, totes les converses conflueixen en aquelles orelles que senten però no escolten...

El fill ens ha obert la porta d'un nou món que els avis anomenen maduresa. Al capdavall la maduresa no és altra cosa que conformar-se a deixar de ser el centre de la nostra pròpia vida.

Veiem la mare fent d'administradora plenipotenciària del nou continent que acabem de descobrir. Ella ha acampat ben a prop del nostre fill. L'alimenta i tots dos es diuen coses en veu baixa que el pare no acaba d'entendre... I a nosaltres ens correspon moure'ns en el paisatge d'una soledat fèrtil. Aquesta és, de fet, la maduresa del pare: admetre que davant la potència de la mare ens cal deixar de ser el centre de les coses, i que podem estimar i ser estimats també des de la perifèria...

Quina deliciosa felicitat intel·lectual la que es troba a les segones files de l'espectacle! La maduresa és admetre que les coses passen i que en tenim prou amb entendre perquè passen".

del llibre Condició de pare de Joan Barril

Per tu Albert. Moltes felicitats junt amb els que estimes i t'estimem!

Hola blocaires!
M'estreno com a membre d'aquest món dels blocs, en que m'hi han portat els meus fills com a regal al fer els 60...
Fa una mica de por això d'escriure sense saber qui et llegirà i posar-te a escriure així, quasi bé sense saber que dir, però fa il·lusió, m'agrada.
De petita, o quan era jove, no vaig escriure mai un diari. No vaig poder per les circumstàncies. Però ara és com si tornés enrera i em fés petita i aquest desig es fés realitat.
Prou de bestieses. Ja he començat i això és el que compta no?
Que tingueu una bona setmana!

Celebració familiar a Salomó

Érem 5 i ja som més... que bé!

La Rosa, que porta l'Alexis...

... i l'Eduard.

La família fent l'aperitiu...

... i la 3a fent la foto!

Àvia, que hi ets?

Torno a ser l'Alexis.
Àvia encara no has escrit res?
A veure si espaviles...
Un petóóóóóó