Pla, Pascal, Montaigne, Jesús...

M'agraden els articles del Jaume Reixach

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/74850.html

Alexis, molt lluny, dalt al cel...

...hi ha unes persones que estan

treballant a una estrella artificial que brilla molt.

És la que veiem que brilla més, després de la lluna!

Hi han anat amb aquesta nau
(La nau Discovey ha arribat a l'Estació Espacial Internacional, amb set tripulants a bord, després d'enlairar-se la matinada de dissabte des de California - Diari AVUI d'avui).

I d'allà dalt, la Terra es veu així.
Potser un dia tu també hi aniràs...
Molts petonets!

Felicitats, besàva Maria!

Ja en són 87.

T'estimem molt!

Alexis i tot la família

Diumenge 9 mesos, FELICITATS!!!

Alexis, molts petonets a tu i als papes,

dels avis i de la besàvia!

Alexis, ens manifestem?

La manifestació proposada per Òmnium Cultural, a més de ser un gran acte de reafirmació nacional, és a dir, una expressió d’autoestima i de confiança en el nostre futur com a nació, enllà del país –a Espanya i a la resta del món– ha de ser entesa com una resposta contundent al desafecte que Espanya mostra per Catalunya.

És a dir, es tracta de “plantar cara” –per dir-ho fent cas al mestratge del darrer Premi d’Honor, Joan Solà– al desafecte del qual ha parlat el president José Montilla, però just al revés: que Espanya entengui que posant obstacles al nostre autogovern i alimentant l’anticatalanisme són ells que s’han complicat la vida.

És en aquest sentit que deia, divendres passat, que el principal objectiu de la protesta ja no pot ser pidolar clemència i comprensió a Espanya, sinó autoexigir-nos un comportament nacionalment digne, en la línia que assenyalava Heribert Barrera en aquest diari. I, en conseqüència, la millor manera de plantar cara a Espanya és mostrar-li la indiferència que s’ha anat guanyant a pols.

Així, segons el meu parer, els missatges que haurien de predominar a la concentració haurien d’anar dirigits als catalans invitant-los a afegir-se a un gran i ambiciós projecte d’emancipació nacional. Als membres del Tribunal Constitucional, després de tant esforç per la sentència, deixem-los reposar.

... ...

La manifestació de què parlem, però, no cal que sigui independentista. No es poden cremar etapes ni fer sentir allò que encara no es comparteix.

Alguns, pocs, ja veuen el final del pont que condueix a la plena dignitat nacional, però d’altres tot just hi entren, per fugir de l’asfíxia que crea una situació sense futur. La majoria, en canvi, pot ser que encara ni tan sols sàpiguen que hi ha una possibilitat de vida més digna després de la travessa d’un pont el pas del qual exigeix una certa capacitat de risc.

La manifestació a propòsit de la sentència –jo, ni tan sols diria que és “contra” la sentència– n’hi ha prou que mostri que existeixen ponts i que convenci del fet que es poden travessar. La manifestació serà el principi d’una llarga marató.

Salvador Cardús – AVUI.cat

T'estimo molt!

Alexis, encara anem així...

Las religiones no se llevan bien con las mujeres, que viven en un estado de permanente minoría de edad, justificado por la apelación a revelaciones divinas, a preceptos inamovibles o a la supuesta voluntad del fundador. Apenas hay excepciones al respecto. A ellas no se les permite el acceso al ámbito de lo sagrado, que es una especie de sanctasanctórum al que sólo llegan los varones. No son consideradas sujetos morales con capacidad de actuar responsablemente.
Su conciencia está sometida a las leyes religiosas. Su libertad se ve tutelada por los varones. Su sexualidad es controlada por una moral represiva impuesta por los clérigos y moralistas de vía estrecha.
La discriminación no está en los textos sagrados, sino en su interpretación patriarcal. Y, sin embargo, ¡qué paradoja!, las mujeres suelen ser las más fieles seguidoras de las orientaciones religiosas, las que más participan en los ritos sagrados, las que inculcan con más tesón los sentimientos religiosos a sus hijos e hijas, las que de manera más eficaz ayudan a mantener intactos los sistemas de creencias religiosas y las que más contribuyen a reproducir la organización patriarcal de las religiones.
…

http://www.redescristianas.net/2009/08/25/mujeres-en-el-islam-tradicion-o-emancipacionjuan-jose-tamayo-teologo/



... Es precisamente de la experiencia de la resurrección del Crucificado, vivida y testificada por María Magdalena y las mujeres que la acompañaban, de donde nace la Iglesia cristiana, que da continuidad al movimiento puesto en marcha por Jesús de Nazaret en Galilea. Por tanto, sin las mujeres quizás el movimiento de Jesús no hubiera continuado, ni hubiera existido la Iglesia cristiana.

María Magdalena es, sin duda, una figura para el mito y la leyenda, pero también un icono en la lucha por la emancipación de las mujeres, a la que apelan los movimientos feministas como referente irrenunciable en la construcción de una sociedad sin violencia, sin discriminación y sin desigualdad por razones de género. María de Magdala responde ejemplarmente, creo, al perfil de Ethel Smyth, personaje de una de las novelas de Virginia Woolf, a la que describe de esta guisa: “Pertenece a la raza de las pioneras, de las que van abriendo camino. Ha ido por delante, y talado árboles, y barrenado rocas, y construido puentes, y así ha ido abriendo camino para las que van llegando tras ella”.

¡Ojalá que cada vez seamos más los hombres y las mujeres de todos los credos e ideologías, etnias y culturas que, sin ser pioneros y pioneras, al menos sigamos el camino de la emancipación abierto por María de Magdala hace veinte siglos!

http://www.redescristianas.net/2009/07/23/maria-magdalena-pionera-de-la-igualdadjuan-jose-tamayo-teologo/

Molts petons!

Alexis, comença la verema

Acudit del diari AVUI

Amb el vi també passa això.

T'estimo molt!

Alexis, diu el President...

...

El poble de Catalunya ha parlat en referèndum i que el TC pugui plantejar una reinterpretació de l’Estatut crea un gravíssim conflicte. Un conflicte que pot acabar amb una crisi d’Estat molt important. No veure això i no entendre les conseqüències que se’n poden desprendre és dramàtic per a Catalunya però sobretot per a Espanya. No n’hi ha prou amb una manifestació, que també es molt important, però si els partits no som capaços de trobar un escenari de treball comú no servirà de res.

...

L’Estatut és la nostra Constitució i ens pot agradar més o menys –jo no la vaig votar–, però en el moment en què és una llei democràticament aprovada i ratificada en referèndum pel poble de Catalunya, l’haig de defensar fins al final. L’Estatut no és una llei orgànica més i quan la principal llei del país és atacada, és lògic que la principal autoritat del país respongui. El president de la Generalitat ha de liderar la defensa de l’Estatut, només faltaria! Quin país tindríem si no fos així? L’Estatut surt del Parlament i aquest ha de tenir un paper clau en la seva defensa. El Parlament és on és més fàcil construir la unitat. El protagonisme no ha de ser del president del Parlament, sinó dels grups parlamentaris. Tothom en funció de la seva responsabilitat ha d’assumir els compromisos que implica el seu càrrec.

...

La batalla serà molt més llarga i només es guanyarà si coordinem bé la manifestació i la resposta jurídica del govern i del Parlament. També si des d’altres àmbits, com ara el món acadèmic, es juga un paper important a l’hora de contradir qui faci falta amb arguments jurídics. Davant d’una sentència injusta, el país haurà de donar la cara. Si no som capaços de fer-ho, serà la derrota. La derrota no ens la infligirà l’adversari, sinó nosaltres mateixos. La derrota la tindrem si no som capaços de donar una resposta de país. I encara hi som a temps.

Ernest Benach – President del Parlament

Avui.cat

Molts petonets!

Alexis, felicita a la mama i l'àvia

Una rosa per a les ROSES.

Felicitats!

Alexis, són les festes de Roda i Salomó

http://www.rodadebara.org/xp_ca/images/banners/llibre_FM08_2.html

Salomó

...El present número també serveix per enunciar les Festes d’Agost. Com sempre, la Comissió de Festes ha treballat de valent per oferir-vos un programa atractiu, variat i divertit. Un programa adreçat a tothom i per viure la festa al carrer, l’espai natural de la nostra Festa Major d’Estiu, en un moment que les cabòries i les preocupacions derivades de l’activitat professional estan aparcades ... tot i que els pagesos ja tenen al cap la collita que s’acosta. Sobretot, que el temps acompanyi! I que ens acompanyi també durant la celebració de les festes. Tothom tenim al cap la mala passada del xàfec de l’any passat, que ens va esgarrar el sopar popular per primera vegada d’ençà que es fa. Esperem que enguany els follets del temps siguin més indulgents.

Ja sabeu tots que aquesta és una festa que s’autofinancia, però s’ha de tenir en compte que tots els actes són oberts i gratuïts. Això vol dir que les despeses que genera es paguen del que entra a caixa; i la caixa són els ingressos del sopar popular i la barra del bar. Demanem, per tant, que el consum –consum responsable, és clar- es faci, sempre que es pugui, a partir de l’oferta de la barra. Sense picaresca contribuirem, entre tots, a finançar el cost, i ho farem sense adonar-se’n, com aquell qui diu, i sense repercutir en les arques municipals. Us en donem les gràcies per endavant. GAUDIU DE LA FESTA; ÉS VOSTRA!

http://www.salomo.altanet.org/butllet_municipal/index.php

No he trobat el programa de festes de Salomó, per això he copiat un trosset d'escrit del butlletí municipal. Aquest any no podem venir, però el nostre cor és amb vosaltres.

Que tingueu unes bones festes majors!

Alexis, l'11/9 ens hem de tornar a manifestar

...no podem parlar d’una manifestació a favor de l’Estatut de la vergonya. No: el lloc comú de la manifestació no pot ser altre que expressar la voluntat positiva de superar un model polític que permet la intrusió en una decisió presa en referèndum pels catalans.

...S’ha de ser molt conscient que s’ha tocat el moll de l’os de l’Estat, i l’Estat mai no està de broma. Ni el tribunal es farà enrere, ni el govern espanyol obviarà la sentència, ni l’actual govern català està per aventures a un any de les eleccions. I si aquest no és l’objectiu, doncs, quin ha de ser?

...Des del meu punt de vista, la manifestació ha d’esdevenir un acte d’afirmació nacional dirigit principalment cap als mateixos catalans. Sobretot, cap als que no hi hauran vingut. Ha de ser un gest que ens retorni l’autoestima i la confiança en les pròpies forces.

Res de proposar concerts econòmics o de reformar la Constitució. No sortim amb velles cançons. I prou preses de pèl: després de l’experiència de l’Estatut, perquè hauríem d’esperar un canvi constitucional favorable o un concert econòmic?

No: el pas endavant l’hem de fer nosaltres. I la manifestació ha de donar-nos una més àmplia oferta electoral radicalment sobiranista a les properes eleccions i ha de propiciar un creixement espectacular del vot compromès amb la llibertat dels catalans.

Salvador Cadús – AVUI.cat

Llegiu tot l’article:
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/08/sobre_la_manifestacio_69290.php

T'estimo molt!

Alexis, qui són aquests senyors tan grans?

El teu primer Sant Magí

Fotografia del bloc de l'Alexis

http://elblocdelalexis.blogspot.com/

Molts petons!!!

Ara, a Montferri

La Torre del Moro

L'ermita - Josep M. Jujol

El foc

(diari El Punt)

(El Periódico)

(Foto: EFE)

Per què ho fan?

No podrem deixar mai de plorar pels nostres boscos cremats?

Ja sé posar un video

Gràcies a la jaka

Alexis, segons el lloc on néixes...

Després de veure aquests reportatges:

21 DÍAS ENTRE CHABOLAS - SAMANTA VILLAR

http://www.youtube.com/watch?v=6DEuF7rYOuw

entenc una mica més perquè moltes persones són com són i fan el que fan...

Fins demà, petonets!

Professionals de la mendicitat?

A la porta del supermercat del davant de casa cada dia, al matí i a la tarda, hi ha asseguda al terra una dona que demana.

Avui cap a quarts d'onze he sentit molts crits al carrer. Eren dues dones que discutien "pel lloc de treball".

Una anava sola però l'altra portava TRES CRIATURES!

S'han quedat demanat, una a cada costat de la sortida del super, fins l'hora de dinar. A la tarda només n'hi havia una, la que no portava nens.

Em pregunto:

Aquesta és una vida digna?

On són els homes d'aquestes dones escampades per Tarragona sempre demanant? I ells, què fan? De gerents del negoci?

Si la gent donem, sempre hi haurà qui demani?

Es podrà trencar aquesta cadena i els seus fills i filles tindran una formació i podran ser lliures?

Alexis, t'estimo molt!!!

Alexis, som intel·ligència i amor purs

Foto "xoriçada" a la padrina Teresa

Darío Lostado - Filòsof


Gaspar Hernàndez - El Periòdico - 22/07/2009

–¿Què som?–Intel·ligència i amor purs. Jo he aconseguit passar del jo personal al jo profund, a l’ésser que som en essència.

–¿Com hi ha arribat?–Amb el silenci. Meditant. Silenciant la ment. Al silenciar la ment, et quedes davant de tu mateix. Davant d’aquest ésser que no té forma, ni espai ni temps. És l’únic ésser real.

–¿I la realitat que ens envolta?- ¡No existeix físicament ni per als físics! Amb nosaltres passa igual: el que tenim de real és el que no es veu.

–¿I l’ésser que creiem que som?--Tan sols és una idea que tenim. I les idees s’evaporen. L’única realitat teva no té res a veure amb el que és material. És una cosa extratemporal, extraespacial i extramaterial.

–Per tant, no té por de la mort.–No li tinc por. No vull morir, però si demà arriba la mort, la rebré amb alegria. De debò. En contra del que sentia quan tenia fe religiosa. L’infern m’atemoria.

–Que ara no existeix.–No hi ha res fora de l’ésser absolut. I l’ésser absolut és gaudi.

–¿És feliç, vostè?–Del tot, excepte al perdre la consciència de mi, del que realment sóc. Som tontos o estúpids al perdre-la.

–¿Quan li va canviar la vida?–Als 48 anys. Vaig conèixer Antoni Blay Fontcuberta, el meu mestre i amic. Em va capgirar. Em va dir: «¿No t’adones que ensenyes a dominar la ment, però el que importa és dominar el propietari de la ment?»

–¿I què va fer?–Hi vaig donar voltes, vaig deixar de guanyar molts diners, perquè tenia molts alumnes. Em vaig dir: «Fes-te els cursos a tu».

–¿Què és l’alegria de ser un?–El gaudi de sentir que tu ets molt més que aquest ésser que et penses que ets. Jo no sóc el que crec ser, sinó molt més.

–Però vivim tristos i preocupats.–Per ignorància. Es tracta de passar del jo mental al jo profund.

–¿Què és el verdader jo profund?–No es pot expressar en paraules. Només ho podem sentir. Sentir aquest jo és el que et dóna la felicitat. Només puc expressar el que no sóc: no sóc ni el meu cos, ni els meus pensaments, ni les meves emocions.

–¿Què sóc?–El que en queda. El que fa que visquis. S’hi arriba per llibres que has llegit i, sobretot, meditant.

–Vostè diu: «Sigues tu mateix. No siguis un conjunt de miralls que reflecteixen el que els altres volen de tu».–Ens movem massa pel judici dels altres. Estem hipnotitzats pel condicionament social. No pensem per nosaltres mateixos, sinó pel que la societat ens ha ficat al cap.

–¿I vostè?–A mi em van tractar d’heretge, d’apòstata, i de tot. Perquè em vaig adonar que gairebé tot el que m’havien ensenyat sobre Déu era fals. Perquè Déu és l’innominable, d’ell no se’n pot dir res; està fora dels nostres paràmetres, més enllà de l’espai i del temps. A Déu només el podem sentir.

–¿I com reaccionava vostè davant les crítiques?–No rebaixant-me al nivell del que les feia. Les crítiques només són pensaments dels altres. Jo no puc estar pendent d’un pensament que tingui un altre. Ni me’n defenso.

–¿Som lliures?–Tenim lliure albir, però no som lliures.

–¿Per què?–Pels condicionaments físics, morals i religiosos. I pels nostres hàbits i pors. ¿De qui són les pors? De l’ego. Jo tenia por quan vivia des de l’ego.

–¿I la por de no tenir diners?–Si no tinc els diners, jo sé que em vindran. Perquè tinc fe verdadera que hi ha unes forces de l’univers que em donaran el que necessiti. Diguem-ne fe en la providència.

–¿Li ha funcionat, a la vida?–I tant. Si l’hi expliqués, es quedaria petrificat. Quan em vaig adonar que quan la gent s’estima els diners s’hi enganxa, i que això suposa una esclavitud tremenda, em vaig dir: «S’ha acabat. No vull guanyar més diners». I vaig demanar a la vida, a l’ésser infinit: «No vull tenir més diners, però vull que no em falti el necessari per viure dignament». Se me’n van anar tots els estalvis, i em va venir tot el que necessitava per viure. I això que les meves conferències són gratuïtes.

–La llei de l’atracció.–No està malament. És massa americana, però té un fons de veritat.

–¿Demana i se’t donarà?–Això va ser un consell que va donar el mestre fa 2.000 anys als poc desenvolupats. Va dir: «¿Per què us preocupeu, si el vostre pare us donarà el que necessiteu? Confieu-hi».

Molts petonets, Alexis!

Poesia

“DEDICO aquest poema a la muntanya
que en tot temps visita la meva finestra.

A vegades, el sol la calcina. Altres, l’ofega.
Sovint rep l’assot de la pluja.

No es estrany que la boira la cenyeixi suaument.
Mai no l’he sentida queixar-se de la calor o del fred.

Mai no ha cobrat res per la seva majestuosa bellesa. Ni l’agraïment.
Ella simplement es dóna. Gratuïtament.

Quan el sol l’acaricia no és pas menys majestuosa
que quan rep el batiment del vent.

No es preocupa que la contemplin.
Ni s’enfada si la trepitgen.

Ella és com l’Infinit: tot ho suporta; tot ho aguanta; tot ho accepta.
L’Infinit, Déu, és com ella.

Per això la muntanya és una manifestació de l’infinit,
és un sagrament de Déu:
revela, recorda, mostra, remet.”


Leonardo Boff