Alexis, per molts anys!!

El pastís de la tieta Montse i el tiet Eduard. Que bo!
Un dia abans ja ho hem celebrat.
Tots, t'estimem molt!!

Alexis, dilluns 1 any !!

Mireu quin xicot més maco i simpàtic

Alexis, i sempre estem igual...

...Si fem les coses per agradar a Espanya, no avançarem. Si busquem el que més convingui a Catalunya, aleshores el conflicte és inevitable. Sentir-nos estimats o aprendre a viure en el conflicte. Aquesta és el dubte metafísic. I mentre no el resolguem, no avançarem.

O fixos o al carrer. Dijous va ser el gran dia d’aquest conflicte col·lectiu de personalitat. Dotze diaris van publicar conjuntament l’editorial de la dignitat per defensar l’Estatut. No havia passat mai a la història. Tants diaris i tan d’acord.

Doncs, el gran plaer de molts catalans, dijous al matí, no era llegir aquest editorial. Molta gent directament se’l va saltar i se’n va anar a veure què en deia la Brunete. La caverna. O com li vulgueu dir.

La dignitat catalana contra la indignació espanyola. I va guanyar la indignació. Mira què diu el Losantos. Fixa’t amb El Mundo.

Estàvem contents perquè vèiem que l’editorial havia fet l’efecte desitjat i un minut després ens obrien el micròfon i ens fèiem els escandalitzats.

La relació Catalunya-Espanya s’ha comparat moltes vegades amb un matrimoni. Amb una parella que flirteja constantment amb el divorci. Però potser s’assembla més a una relació laboral. Ara s’acaba el contracte i estem en un punt que o et fan fix i et milloren el sou i les condiciones laborals, o et foten al carrer.

El treballador ha decidit que no li pensa posar la decisió gens fàcil a l’amo. I en aquestes estem...

I per si la cosa no estigués prou animada, diumenge a les 7 de la tarda Barça-Madrid...

Llegiu l’interessant article de l’Albert Om a l’Avui:

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/11/conflicte_col_lectiu_de_personalitat_79618.php

T'estimo molt

Alexis ¡Visca Catalunya!

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Editorial conjunta d’avui a 12 diaris de Catalunya

Alexis, compartir i redistribuir. Canviar el sistema

Molt interesant el que he llegit a:

http://elultramarinos.blogspot.com/2009/11/arcadi-oliveres.html

"...Ha subrayado, apoyándose en la FAO como el número de personas hambrientas en 2009 es de 1020 millones, cuando era de 940 en 2008 y 880 en 2007.

Fue la FAO la que pidió un fondo de emergencia de 50.000 millones de dólares al año.

Los países ricos, ha recordado Oliveres dieron su negativa para luego ayudar a los bancos con una cantidad 40 veces superior."

I diu més coses...

Si no ens hi posem TOTS, anirem de malament a pitjor...

T'estimo molt!!

Alexis, avui toca pilota (a l'olla)

Aprenent a caminar

De quatre grapes

Papa, felicitats!

Ara, a fer música.

Alexis, ja ets a la teva habitació?

Perquè ja ets gran, eh que sí?

Alexis, aviat 1 any

¡T'estimem molt!

Alexis, crema un altre bosc

Un total de 40 dotacions terrestres dels Bombers de la Generalitat treballen en l'extinció de l'incendi forestal que es va declarar ahir al migdia a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) i que, després de cremar unes 90 hectàrees de pins, ja està estabilitzat.

(1 hectàrea = 1 camp de futbol)

90 camps de futbol de bosc cremat!

Aquí, al costat de casa.

I amb aquest vent de mestral que bufa.

Alexis, estic trista. Però t'estimo molt.

Alexis, dones i TV

De qüestió d'ovaris a qüestió de budells

Fa anys les rebaves masclistes titllaven la causa de determinades actituds contestatàries, rebels o queixes o malaties de les dones com una "qüestió d'ovaris" i així es tancava l'assumpte. Els ovaris eren la causa de tots els mals considerats "femenins". La subtilesa d'avui és una altra, la dona ha guanyat un estatus igualitari al dels homes i els seus mals semblen ser uns altres, segons ens repeteixen diàriament els anuncis publicitaris a la televisió.

Els budells de les dones són notícia i motiu d'interès dels publicitaris. Una munió d'anuncis de productes farmacològics i bio-alimenticis denuncien el mal funcionament dels nostres budells. De la qüestió d'ovaris hem passat a la de budells.

Ens diuen que les dones tenim gasos (els homes no) i també estrenyiment (els homes tampoc no en tenen); els nostres mals són a la panxa: ens inflem com globus i ,a més, no buidem els budells quan seria bo de fer-ho. Per si això no fos prou per a demostrar com n'estem d'espatllades, els anuncis televisius ens reiteren que sofrim pèrdues d'orina (els homes no).

Tots els anuncis tracten la dona de manera anormal, tan "femenina" que és incapaç de pronunciar les paraules-tabú "budells", "estrenyiment", "aerofàgia" mentre intenta suplir-ho amb uns moviments estranys assenyalant-se la panxa mentre es pren una píndola o menja un iogurt.

Els espots publicitaris de la pèrdua d'orina (lleu, això sí) són un monument a la cursileria, se n'emporta el premi guanyador el d'unes compreses : rosa-barbie insultant, moteres amb alts tacons-fetitxistes, dones "happy flower" ballant extasiades davant d'una orquestrina femenina i una vocalista que canta el crit d'alliberament que diu "Mujeres, volved a ser princesas!...".Gloops!

Carme Laura Gil

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/149866

Alexis, rovellons de Prades

Molt bons! Eduard, GRÀCIES










El més gros de la temporada.

Alexis, flors per la besàvia Maria

Flors per a tu, àvia Maria,

ja fa un mes que ens vas deixar.

I també per a tots els avis i àvies del cel:

el Domingo, el Mariano, la Maria i el Pepito.

Us estimem i us recordem!