12 de gener del 2009

11 de gener del 2009

Em faig gran


Hola! Mireu que gran que sóc! Ja tinc quasi un mes i mig. Petonets a totes i a tots!!!
Alexis

4 de gener del 2009

Els sacerdots del déu diner


Hola, Alexis!

Avui he llegit això que m'ha agradat:

"El món de les finances és misteriós per a la majoria dels ciutadans. Els especialistes en finances són vistos com uns sacerdots del déu diner, que parlen en una llengua difícil d’entendre, mentre els banquers són els que tenen, controlen, gestionen i distribueixen aquest diner. El resultat és que, lamentablement, hi ha molta gent que passa, sense aturar-s’hi, les pàgines dels diaris que parlen de finances i manifesten un temor reverencial envers els propietaris de molts diners i, especialment, envers els banquers. Entenc el temor, perquè d’una decisió seva pot dependre el nostre futur o el de l’empresa on treballem. No entenc la reverència, perquè el seu nivell humà és similar al de la resta de la societat. I alguns d’ells, com s’ha posat en evidència aquests passats mesos, han demostrat una estupidesa que només s’explica pel nivell de supèrbia que havien incorporat.

...

Els grans banquers, els gestors de patrimonis i els assessors financers de mig món, com a col·lectiu, han rebut una bona lliçó i han fet molt de mal a les persones que identificaven les seves institucions com les grans coneixedores d’un món que no estava al seu abast. Als primers no els haig de donar cap consell, perquè són prou conscients que han de revisar a fons la seva visió financera. Als que n’han rebut les conseqüències i ara es troben amb el patrimoni o la pensió reduïts a la meitat, els demanaria que –d’entrada– perdin el respecte reverencial a aquelles persones, que es llegeixin la lletra petita dels contractes d’inversió que signen i que demanin aclariments de tot el que no entenguin. Cal apreciar més l’honestedat i la capacitat d’explicar, que no pas el prestigi social o la riquesa exhibida. Hi ha molts professionals que mereixen confiança, però no es refiïn de les aparences."

Diari Avui - Opinió – Francesc Cabana

http://www.avui.cat/article/opinio/50401/una/saludable/perdua/respecte.html
Un petó molt fort!

3 de gener del 2009

La crisi


Hola, Alexis!

Avui he llegit uns escrits d’un senyor que es diu Leonardo Boff que m’han agradat molt. Saps per què? Doncs perquè m’ajuda a entendre el que passa al món i també el perquè passen les coses.

Ara diuen que estem en crisi...

Ja veuràs que entre nosaltres, en el nostre món, hi ha moltes coses bones i també moltes que no ho són i que fan patir molta gent (aquests sempre estan en crisi), i llavors ens preguntem perquè passa tot això, si podriem estar tots tan bé i ser feliços?

Ho he copiat per a tu:
"La recerca d'una sortida per a la crisi econòmica financera mundial està envoltada de perills. El primer és que els països rics cerquin solucions que resolguin els seus problemes, oblidant el caràcter interdependent de totes les economies. El segon perill és perdre de vista les altres crisis: l'ecològica, la climàtica, l'energètica i l'alimentària. El tercer perill, més greu, consisteix a millorar només les regles existents en comptes de cercar alternatives, amb la il·lusió que el vell paradigma neoliberal tingui encara la capacitat de tornar creatiu el caos actual.
El problema no és la Terra. Ella pot continuar sense nosaltres, i continuarà. La magna qüestio, la qüestió magna, és l'ésser humà, voraç i irresponsable, que estima més la mort que la vida, més el lucre que la cooperació, més el seu benestar individual que el bé general de tota la comunitat de vida. Si els responsables de les decisions globals no consideren la interretro-dependència de totes aquestes qüestions i no forgen una coalició de forces capaces d'equilibrar-les, llavors sí que estarem literalment perduts....
En realitat si hagués un mínim de bon sentit, la solució del cataclisme econòmic i dels principals problemes infraestructurals de la humanitat es podria trobar. N’hi hauria prou en procedir a un desarmament ampli i general ja que no hi ha enfrontaments entre potències militars. La construcció d'armes, propiciada pel complex industrial-militar, és la segona major font de lucre del capital. El pressupost militar mundial és de l'ordre d'un bilió cent mil milions de dòlars/any...
Estudis d'organismes de pau van revelar que amb 24 mil milions dòlars/any —a penes un 2,6% del pressupost militar total— es podria reduir a la meitat la fam del món. Amb 12 mil milions —un 1,3% del referit pressupost— es podria assegurar la salut reproductiva de totes les dones de la Terra. ... Sumades a les armes químiques i biològiques, es pot destruir de 25 formes diferents tota l'espècie humana.
Postular el desarmament no és ingenuïtat, és ser racional i garantir la vida que estima la vida i que fuig de la mort. Antany «moria qui anava a la guerra». Ara no, les principals víctimes són civils. De cada 100 morts en guerra, 7 són soldats i 93 són civils, 34 dels quals nens. En la guerra d'Iraq han mort ja 650.00 civils i només uns 3.000 soldats aliats....
Per què la crisi actual és una crisi d'humanitat? Perquè hi ha implícita en ella un concepte empobrit de ser humà que només considera una part d'ell, la seva part d'ego. L'ésser humà està habitat per dues forces còsmiques: una d'autoafirmació, sense la qual desapareix. En ella predomina l'ego i la competició. La segona és d'integració en un tot major, sense el qual també desapareix. En ella preval el nosaltres i la cooperació. La vida només es desenvolupa saludablement en la mesura que s'equilibra l'ego amb el nosaltres, la competició amb la cooperació.
Donant regna solta a la competició de l'ego, anul·lant la cooperació, neixen les distorsions que presenciem i que han portat a la crisi actual. Al contrari, donant espai només al nosaltres sense l'ego es va generar el socialisme despersonalitzant, i la ruïna que va provocar. Errors d'aquesta gravetat, en les condicions actuals d'interdependència de tots amb tots, ens poden liquidar.
Com mai abans d’ara hem d'orientar-nos per un concepte adequat i integrador del ser humà, d'una banda individual-personal, amb drets, i per un altre social-comunitari, amb límits i deures. Si no és així, ens empantanarem sempre en crisi, que seran menys economico-financeres i més CRISI D'HUMANITAT".
T'estimo molt, Alexis!