Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llegit avui. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llegit avui. Mostrar tots els missatges

5 de juny del 2011

Alexis: Completament d'acord



L'elecció és nostra: o crear una partenarietat per tenir cura de la Terra i els uns dels altres o arriscar-nos a destruir-nos a nosaltres mateixos i la diversitat de vida.


Els nostres valors, institucions i estils de vida necessiten canvis fonamentals. Hem d'adornar-nos que, una vegada satisfetes les necessitats bàsiques, el desenvolupament humà significa primordialment ser més, no tenir més.


Disposem del coneixement i la tecnologia per proveir tothom i per reduir els impactes sobre el medi ambient. L'emergència d'una societat civil global està creant noves oportunitats per construir un món democràtic i humà.

Els nostres reptes ambientals, econòmics, polítics, socials i espirituals estan interrelacionats i junts podem forjar solucions inclusives.

Necessitem urgentment una visió compartida dels valors bàsics que donin un fonament ètic a la comunitat mundial emergent.

Per tant, junts i amb esperança, afirmem els principis interdependents següents, per a un sistema de vida sostenible, com a fonament comú amb el qual s'haurà de guiar i valorar la conducta de les persones, les organitzacions, les empreses, els governs i les institucions transnacionals.

I. RESPECTE I CURA DE LA COMUNITAT DE VIDA

II. INTEGRITAT ECOLÒGICA

III. JUSTÍCIA SOCIAL I ECONÒMICA

IV. DEMOCRÀCIA, NO-VIOLÈNCIA I PAU





(Més a: Carta de la Terra)


T'estimo molt!

18 d’abril del 2011

Alexis: la lluita

25 anys. Felicitats!!!

...“La nostra no és una història particular ni una acció arrogant i desafiant d’unes dones somiadores d’igualtat. Seguim el camí de la humanitat que avança, que crea llaços de solidaritat i xarxes de comunicació aprofitant la tecnologia, perquè el que busquem és trobar-nos, persona amb persona, poble amb poble, cultura amb cultura, en un pla d’igualtat per buscar el benefici mutu, el de les persones i el de la Terra que ens acull i ens dóna vida.”...

...” És en aquest corrent imparable en el que treballem des del Col•lectiu de Dones en l’Església des de fa 25 anys a Catalunya, 25 anys de treball que ens han convertit en un referent per a les cristianes que somien en una Església diferent.”...

http://www.donesesglesia.cat/revista/Paraules59.pdf


23 de febrer del 2011

Alexis: avui Poesia


Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

(Montserrat Abelló - Dins l'esfera del temps)

8 de desembre del 2010

Alexis: Àfrica, tan a prop i tan lluny


..."Les independències polítiques cal celebrar-les perquè Àfrica és un continent descolonitzat a excepció d'aquesta vergonya anomenada Sàhara Occidental. Ara bé, no n'hi ha prou amb una sobirania política que no vagi enganxada amb l'econòmica i cultural. Aquesta és la gran batalla que han de lliurar els països africans.

Sóc "afrooptimista" perquè crec en l'home africà -i sobretot en la dona- com a ressorts de canvi. Aquest procés serà lent.

Per a ser amos del seu destí hauran d'augmentar la transformació de les matèries primeres in situ. Cap potència vol que això passi perquè això faria sortir a Àfrica del subdesenvolupament donant-li una plusvàlua al producte. Mentre els ingressos africans depenguin de la venda dels recursos en brut i no d'aquests recursos transformats, Àfrica continuarà sent un continent dependent i haurà d'importar aquests productes transformats que van sortir com a matèries primeres. Aquest és el gran salt qualitatiu que caldria donar perquè, a més, fixaria molta mà d'obra qualificada que ara s'escapa del continent. Això es podria fer per àrees regionals, planificant bé i per no entrar en competència entre ells. Si hi ha fàbriques de cervesa, per què no fer-ho amb el cafè, amb el cacau, amb minerals? El gran problema d'Àfrica és que la volen deixar com un mer productor de matèries primeres i tenir-lo com a reserva per al desenvolupament d'altres països "...
Fragments de la interessant entrevista:

http://www.alandar.org/spip/?Africa-desarrollo-independencia

T'estimo molt!

2 de desembre del 2010

Alexis: no ho miris (quan siguis més gran)


"El paradigma de la profunda idiotització que molts mitjans intenten fer (i amb èxit) als nens i nenes crec que és la sèrie de TV, Patito Feo.

...Us recomano que mireu un dia per TV la porqueria que bombardeja els caps dels nens i nenes i, tenint en compte l’absolut passotisme de la majoria de pares, entendreu quin futur més negre tenim a la societat".

Maria-Josep Hernàndez a:

http://punxo.blogspot.com/2010/11/patito-feo.html

22 de novembre del 2010

Agraeix tot el que vingui


“El ser humano es una casa de huéspedes.
Cada mañana un nuevo recién llegado.
Una alegría, una tristeza, una maldad,
que viene como un visitante inesperado.
¡Dales la bienvenida y recibe a todos!
Aun si son un coro de penurias que vacían tu casa violentamente.
Trata a cada huésped honorablemente,
él puede estar creándote el espacio para una nueva delicia.
El pensamiento oscuro, la vergüenza, la malicia,
recíbelos en la puerta sonriendo
e invítalos a entrar.
Agradece a quien quiera que venga,
porque cada uno ha sido enviado
como un guía del más allá”.
Rumi, el gran místico sufí del siglo XIII

7 de novembre del 2010

Alexis: bons consells


La Sabiduría del Silencio Interno

Si no tienes nada bueno, verdadero y útil qué decir,
es mejor quedarse callado y no decir nada.

Habla simplemente cuando sea necesario.

Piensa lo que vas a decir antes de abrir la boca.

Sé breve y preciso.

Aprende a desarrollar el arte de hablar sin perder energía.

Con el poder mental tranquilo y en silencio,
simplemente permite una comunicación sincera y fluida.

Nunca hagas promesas que no puedas cumplir.

No te des mucha importancia, y sé humilde,
pues cuanto más te muestras superior, inteligente y prepotente,
más te vuelves prisionero de tu propia imagen
y vives en un mundo de tensión e ilusiones.

Sé discreto, preserva tu vida íntima,
de esta manera te liberas de la opinión de los otros
y llevarás una vida tranquila volviéndote invisible.

No te comprometas de manera precipitada.

Toma un momento de silencio interno
para considerar todo lo que se presenta
y toma tu decisión después.

La gente no tiene confianza en aquellos que muy fácilmente dicen “sí”,
porque saben que ese “sí” no es sólido y le falta valor.

Si realmente hay algo que no sabes,
o no tienes la respuesta a la pregunta que te han hecho, acéptalo.

El hecho de no saber es muy incómodo para el ego
porque le gusta saber todo, siempre tener razón
y siempre dar su opinión muy personal.

No compitas con los demás.

Ten confianza en ti mismo,
preserva tu paz interna evitando entrar en la provocación de los otros.

Ayuda a los otros a percibir sus cualidades,
a percibir sus virtudes, a brillar.

Evita el hecho de juzgar y de criticar.

Cada vez que juzgas a alguien
lo único que haces es expresar tu opinión muy personal
y es una pérdida de energía, es puro ruido.

El sabio tolera todo y no dirá ni una palabra.

Juzgar es una manera de esconder las propias debilidades.

Deja que cada quien resuelva sus propios problemas
y concentra tu energía en tu propia vida.

Ocúpate de ti mismo, no te defiendas.

Cuando tratas de defenderte
en realidad estás dándole demasiada importancia
a las palabras de los otros y le das más fuerza a su agresión.

Si aceptas no defenderte
estás mostrando que las opiniones de los demás no te afectan,
que son simplemente opiniones
y que no necesitas convencer a los otros para ser feliz.

Tu silencio interno te vuelve impasible.

Haz regularmente un ayuno de la palabra para volver a educar al ego
que tiene la mala costumbre de hablar todo el tiempo.

Practica el arte de no hablar.

Toma un día a la semana para abstenerte de hablar.

O por lo menos algunas horas en el día
según lo permita tu organización personal.

Progresivamente desarrollarás el arte de hablar sin hablar
y tu verdadera naturaleza interna reemplazará tu personalidad artificial,
dejando aparecer la luz de tu corazón
y el poder de la sabiduría del silencio.

Gracias a esta fuerza atraerás hacia ti todo lo que necesitas
para realizarte y liberarte completamente.

Pero hay que tener cuidado de que el ego no se inmiscuya.

El poder permanece cuando el ego se queda tranquilo y en silencio.

Si tu ego se impone y abusa de este poder
el mismo poder se convertirá en un veneno,
y todo tu ser se envenenará rápidamente.

Quédate en silencio, cultiva tu propio poder interno.

Respeta la vida de los demás y de todo lo que existe en el mundo.

No trates de forzar, manipular y controlar a los otros.

Conviértete en tu propio maestro y deja a los demás ser lo que son,
o lo que tienen la capacidad de ser.

Extracto de un texto taoista
traducido por Oscar Salazar

1 d’agost del 2010

Alexis: Val més ser amo d'un euro que esclau d'un milió


"La trampa de la nostra societat de consum és que no hem descobert que com més capacitat tenim de satisfer necessitats, major nombre de noves necessitats ens creem, amb la qual cosa no hi ha cap possibilitat de marcar un límit.

Estem programats de tal manera que ens han convençut que si no tinc allò o no deixo això altre, no puc ser feliç. Aquest és el carreró sense sortida en què estem.

En realitat no volem la felicitat. Volem seguretats, emocions, satisfaccions, plaer sensible i immediat. Això és el que ens mata.
.........................

Cobejar és desitjar amb ànsia el que no té veritable valor.
El correcte seria posar tot el nostre esforç en aconseguir l'essencial.
Només una justa valoració evita la cobdícia.
Estic fallant si em treu la son el secundari.
.........................

M'he ocupar de les necessitats materials;
però la meva preocupació ha de ser el desplegar la meva humanitat.
L'únic camí és prendre consciència del que sóc.
El tresor no és al cel, sinó dins meu.
....................

Dins teu hi ha la plenitud, hi ha la felicitat. Descobreix-la.
Necis som si ens entestem a buscar-la fora.
No la trobaré a les coses d'aquest món,
però tampoc en un cel o en un Déu fora de mi."

http://www.feadulta.com/Ev-lc-11-13-21_MR-C.htm

La cita és: Lc 12, 13-21
Molts petonets!

28 de juliol del 2010

Alexis: a mi em dóna sentit per viure i lluitar

Per si us interessa aquest blog que he descobert http://www.feadulta.com/index.htm
i que es presenta dient:


"O creixem o se'ns mor la fe. Una fe adulta és una fe personal, valenta, sense pors infantils. La fe adulta només es troba en persones adultes que no tenen por de preguntar, no tenen por al dubte, no tenen por de caminar a contracorrent, a protestar davant el Sanedrí, a preguntar, una i altra vegada a Jesús: on vius ?
...
Aquest portal no és per a tots. No s'escriu per a aquesta, encara enorme, quantitat de creients que viu, amb tranquilitat i seguretat, la seva fe en un Déu Pare que estima els homes, premia els bons i castiga els dolents, als quals les teologies només poden pertorbar. Fills anònims d'un Déu bo. Molts, sense saber-ho.
Aquestes pàgines s'escriuen pensant en els altres. Els que pateixen la seva fe embolicada en una església clerical a la qual no comprenen ni, de vegades, accepten. A ells voldríem dir-los que no estan sols; que som molts.
...
"L'univers creat es troba sotmès al fracàs,
no de grat, sinó perquè algú l'hi ha sotmès,
però manté l'esperança que també ell serà alliberat
de l'esclavatge de la corrupció
i obtendrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu"
[Pau, Romans 8, 20]
Alexis, t'estimo molt!

19 de juliol del 2010

Alexis: un poema

Una terra plena de llum.
Una terra on la llum s’hi acumulés,
encesa i sumada:
tota una heretat de llum.

Una terra amb tots els cels ajaçats,
drets tot just com turons
que s’alcen matinals
i es ponen per l’obaga.

Si podíem portar la terra a la llum!
Si la sabíem pujar dreta,
que no es marcís,
en un cultiu ardent i celeste de llum!

Perejaume


Vull aquesta terra per a tú!
I per la Minerva i la Irina!
Us estimo

3 de juliol del 2010

Alexis: l'acudit del Napi

Per això l'hem d'empènyer entre tots, si volem avançar.
T'estimo molt!

9 de maig del 2010

Alexis, no tenen vergonya!



La cúpula de Caixa Tarragona se sube un 30% los planes de pensiones


Destinó 73.000 euros el año pasado frente a los 56.000 de 2008. Sus futuras socias, Catalunya y Manresa, los han aumentado aún más


XAVIER FERNÁNDEZ - 08/05/2010 20:38


Los directivos de las cajas que están a punto de fusionarse –Caixa Tarragona, Caixa Catalunya y Caixa Manresa– se han asegurado un buen futuro. Los miembros de la «alta dirección» («personas que tienen autoridad y responsabilidad para planificar, dirigir y controlar las actividades de la entidad», según define la legislación) se subieron el año pasado, respecto a 2008, entre un 30% y un 48% lo que se califica de «prestaciones post-ocupación», es decir, las pensiones.


En Caixa Tarragona, la cifra ha pasado de 56.000 a 73.000 euros (un 30% más), en Caixa Manresa de 183.000 a 271.000 (48% más) y en Caixa Catalunya de 1.705.000 euros a 2.379.000 (39,5% más), con la particularidad de que la «alta dirección» de Caixa Tarragona la componían 15 personas en 2009 frente a las siete de Caixa Manresa o las diez de Catalunya, con lo que los planes de jubilación de éstas dos últimas son mucho más cuantiosos que los de Tarragona. En total, los 32 directivos de las tres cajas percibirán unas pensiones de 2,7 millones de euros, un 40% más.


170.000 euros para ‘ex jefes’


En las cuentas de Caixa Tarragona también figuran «los importes devengados en concepto de prestación post-empleo de los antiguos miembros del personal de la Alta Dirección del Grupo, en su calidad de directivos». En 2009 fueron 170.000 euros (un 25% más que en 2008, cuando fueron 136.000). En 2007, se destinaron 116.000, 71.000 en 2006 y 65.000 en 2005, es decir que en cuatro años se ha disparado un 160% las pensiones a ex directivos de la entidad.

La cúpula de Caixa Catalunya ha incrementado además el salario directo ya que los diez directivos han pasado de percibir 3.815.000 euros en 2008 a 4.078.000 en 2009, es decir, casi un 7% más.


Según fuentes sindicales, el director general de Caixa Catalunya, Adolf Todó, percibirá 800.000 euros anuales, frente a los 600.000 de un año antes. Su mano derecha, Jaume Massana, ha pasado de 350.0000 a 600.000.


No es el caso de Tarragona en que el salario directo de sus máximos responsables ha disminuido (de 2,4 millones en 2008 a 2,3 en 2009) como también lo ha hecho el número de personas consideradas de alta dirección (de 16 a 15). En los sueldos de la alta dirección se incluye una retribución variable en función de los resultados. Caixa Tarragona ganó 14,6 millones de euros en 2009, un 60% menos que en 2008.


Fuentes de Caixa Tarragona aseguran que su director general, Rafael Jené, mantiene el mismo salario, sólo actualizado con el IPC, desde que fue fichado proveniente de Caixa Catalunya en mayo de 1994 y se negaron a desvelar la cuantía del mismo. También negaron que se haya incrementado su plan de pensiones sino que lo ha «externalizado lo que no supone coste adicional para la entidad».


La remuneración de los 27 miembros del Consejo de Administración ha pasado de 235.000 a 252.000 euros (un 7% más), aunque está por debajo de los que percibieron en 2005 (254.000 euros). Quien más dietas del Consejo obtuvo fue el propio presidente, Gabriel Ferraté (49.000 euros), seguido de Joan Carles Boronat (vicepresidente primero, en representación de los impositores), con 26.000 euros, y Pau Ricomà (representante del sindicato mayoritario, el SECT), con 19.000 euros.

Quantes vegades l'any es deu reunir el Consell d'Administració?
(ja ho he vist als estatuts, diuen que com a mínim una vegada cada dos mesos)
M'agafen unes ganes de treure els pocs diners que hi tinc...
Alexis, haurem de començar a pensar seriosament en la banca ètica, no creus?
Molts petonets!


Alexis, el mal és que tot són aparences

Article d'en Francesc Cabana a l’AVUI.
Com sempre, parla clar i entenedor d’economia.
El podeu llegir sencer a:

http://paper.avui.cat/article/economia/190685/maquillatges.html


Maquillatges

La crisi financera que colpeja Europa, amb Grècia al capdavant, no s'acabarà fins que es reconeguin els errors comesos
.... ...
La societat civil i els governs haurien de dir prou. S'han deixat entabanar per uns personatges i uns actius financers maquillats, estil Frankenstein, com deia Samuelson, premi Nobel d'economia. Han enganyat tothom, des d'estalviadors americans fins a la banca suïssa. I als bancs i inversors espanyols i catalans, per descomptat, que no són més llestos que els altres. Aquesta capacitat de deixar-se enganyar per les aparences és el que em preocupa més.
En el fons, els enganyats s'han deixat portar per la cobdícia, pel desig de voler guanyar el que no es pot guanyar. Quan el tipus d'interès bàsic de la Unió Europea és de l'1% no es poden oferir rendibilitats del 8 o del 10%, perquè no hi ha negoci normal que permeti pagar aquest interès.
Estem en època de crisi, d'austeritat econòmica, amb tipus d'interès baixos, que pretenen no ensorrar tots aquells que disposen de crèdit ordinari i tenen prou feina per tirar endavant. Els qui ofereixen rendibilitats fora de mercat, siguin de la cantonada o banquers de Goldman Sachs, estan oferint productes maquillats, que no són autèntics.
Els actors del drama són diversos. Algunes empreses poden buscar el maquillatge dels seus balanços perquè estan desesperades. Les entitats financeres -bancs i caixes- tenen tendència a renovar crèdits morosos, perquè mentre hi ha vida hi ha esperança, i un crèdit viu no és una pèrdua, mentre no es demostri el contrari. Tot això ho puc entendre, però em dol la conducta d'alguns gestors financers superbs, representats avui per Lehman Brothers -al cel de les oques-, per Goldman Sachs o per professionals europeus, espanyols i catalans. Alguns -pocs- perquè han enganyat. Altres -més abundants-, perquè encara no accepten que han estat enganyats i ells han enganyat els altres. No són els que més pateixen, ni patiran.
…. …

14 de febrer del 2010

Catalunya, lliure!


La independència de Catalunya, a debat en un reportatge de la televisió europea Euronews "Catalunya és un motor econòmic dins d'Espanya. Molts catalans estan cansats dels impostos que marxen cap a Madrid. Catalunya s'acabarà separant d'Espanya?".

Així presenta Euronews un reportatge sobre els pros i els contres de la independència de Catalunya.

http://www.avui.cat/
http://es.euronews.net/2010/02/12/cara-y-cruz-del-nacionalismo-catalan/

13 de febrer del 2010

Alexis, què menjarem?

Treballant la terra

Fent caure les olives (foto antiga, ara hi ha màquines)

Vinya. Ceps. Raïms per fer el vi, el cava...

Hortalices. Que bones!

Oli, vi, taronges, avellanes, pa, llet, melmelades...

Més de 1.300 pagesos i 700 tractors es mobilitzen a Catalunya contra la inacció del Govern català i central davant els abusos dels preus baixos als productors

El coordinador nacional d'Unió de Pagesos, Joan Caball, ha estat molt contundent: 'Volem demostrar que encara som vius i que volem continuar sent pagesos'

'Fem les tractorades perquè el govern d'una puta vegada actuï i trobi solucions per a la pagesia'

Les manifestacions serviran per explicar a la major part dels ciutadans que no han vist mai cap pagès 'en viu i en directe' que el preu que paguen a les botigues i supermercats no és el preu que cobren els productors. 'Volem que qui acaba comprant els nostres productes i que fa abús de poder, se'ls posi on se'ls ha de posar', ha afirmat Caball que denuncia que els intermediaris ofeguen la pagesia amb preus baixos i després cobren pel mateix producte a preus molt més elevats.
Joan Caball, el líder del sindicat agrari ha criticat que el govern espanyol aprofiti la presidència europea per fer propostes 'que el que farà serà acabar d'arruinar-nos'. Així, afirma que proposar una base de 100 euros per hectàrea als productors no és una bona solució perquè 'ningú pot viure amb això'. 'És insultar la intel·ligència de la pagesia', ha conclòs Caball que afirma que qui pitjor ho està passant són els joves que han decidit dedicar-se al sector agrari perquè 'tenen ganes de fer coses i de tirar endavant, però necessiten mesures per poder continuar fent de pagès'.

Diari de Tarragona.com 13-02-2010

28 de novembre del 2009

Alexis, i sempre estem igual...


...Si fem les coses per agradar a Espanya, no avançarem. Si busquem el que més convingui a Catalunya, aleshores el conflicte és inevitable. Sentir-nos estimats o aprendre a viure en el conflicte. Aquesta és el dubte metafísic. I mentre no el resolguem, no avançarem.


O fixos o al carrer. Dijous va ser el gran dia d’aquest conflicte col·lectiu de personalitat. Dotze diaris van publicar conjuntament l’editorial de la dignitat per defensar l’Estatut. No havia passat mai a la història. Tants diaris i tan d’acord.


Doncs, el gran plaer de molts catalans, dijous al matí, no era llegir aquest editorial. Molta gent directament se’l va saltar i se’n va anar a veure què en deia la Brunete. La caverna. O com li vulgueu dir.


La dignitat catalana contra la indignació espanyola. I va guanyar la indignació. Mira què diu el Losantos. Fixa’t amb El Mundo.


Estàvem contents perquè vèiem que l’editorial havia fet l’efecte desitjat i un minut després ens obrien el micròfon i ens fèiem els escandalitzats.


La relació Catalunya-Espanya s’ha comparat moltes vegades amb un matrimoni. Amb una parella que flirteja constantment amb el divorci. Però potser s’assembla més a una relació laboral. Ara s’acaba el contracte i estem en un punt que o et fan fix i et milloren el sou i les condiciones laborals, o et foten al carrer.


El treballador ha decidit que no li pensa posar la decisió gens fàcil a l’amo. I en aquestes estem...


I per si la cosa no estigués prou animada, diumenge a les 7 de la tarda Barça-Madrid...


Llegiu l’interessant article de l’Albert Om a l’Avui:

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/11/conflicte_col_lectiu_de_personalitat_79618.php

T'estimo molt

26 de novembre del 2009

Alexis ¡Visca Catalunya!

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita
en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Editorial conjunta d’avui a 12 diaris de Catalunya



21 de novembre del 2009

Alexis, compartir i redistribuir. Canviar el sistema

Molt interesant el que he llegit a:

http://elultramarinos.blogspot.com/2009/11/arcadi-oliveres.html


"...Ha subrayado, apoyándose en la FAO como el número de personas hambrientas en 2009 es de 1020 millones, cuando era de 940 en 2008 y 880 en 2007.

Fue la FAO la que pidió un fondo de emergencia de 50.000 millones de dólares al año.

Los países ricos, ha recordado Oliveres dieron su negativa para luego ayudar a los bancos con una cantidad 40 veces superior."


I diu més coses...


Si no ens hi posem TOTS, anirem de malament a pitjor...


T'estimo molt!!

9 de novembre del 2009

Alexis, crema un altre bosc

Un total de 40 dotacions terrestres dels Bombers de la Generalitat treballen en l'extinció de l'incendi forestal que es va declarar ahir al migdia a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) i que, després de cremar unes 90 hectàrees de pins, ja està estabilitzat.

(1 hectàrea = 1 camp de futbol)
90 camps de futbol de bosc cremat!
Aquí, al costat de casa.
I amb aquest vent de mestral que bufa.
Alexis, estic trista. Però t'estimo molt.

7 de novembre del 2009

Alexis, dones i TV

De qüestió d'ovaris a qüestió de budells

Fa anys les rebaves masclistes titllaven la causa de determinades actituds contestatàries, rebels o queixes o malaties de les dones com una "qüestió d'ovaris" i així es tancava l'assumpte. Els ovaris eren la causa de tots els mals considerats "femenins". La subtilesa d'avui és una altra, la dona ha guanyat un estatus igualitari al dels homes i els seus mals semblen ser uns altres, segons ens repeteixen diàriament els anuncis publicitaris a la televisió.

Els budells de les dones són notícia i motiu d'interès dels publicitaris. Una munió d'anuncis de productes farmacològics i bio-alimenticis denuncien el mal funcionament dels nostres budells. De la qüestió d'ovaris hem passat a la de budells.

Ens diuen que les dones tenim gasos (els homes no) i també estrenyiment (els homes tampoc no en tenen); els nostres mals són a la panxa: ens inflem com globus i ,a més, no buidem els budells quan seria bo de fer-ho. Per si això no fos prou per a demostrar com n'estem d'espatllades, els anuncis televisius ens reiteren que sofrim pèrdues d'orina (els homes no).

Tots els anuncis tracten la dona de manera anormal, tan "femenina" que és incapaç de pronunciar les paraules-tabú "budells", "estrenyiment", "aerofàgia" mentre intenta suplir-ho amb uns moviments estranys assenyalant-se la panxa mentre es pren una píndola o menja un iogurt.

Els espots publicitaris de la pèrdua d'orina (lleu, això sí) són un monument a la cursileria, se n'emporta el premi guanyador el d'unes compreses : rosa-barbie insultant, moteres amb alts tacons-fetitxistes, dones "happy flower" ballant extasiades davant d'una orquestrina femenina i una vocalista que canta el crit d'alliberament que diu "Mujeres, volved a ser princesas!...".Gloops!

Carme Laura Gil

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/149866