Alexis, semblava un senyor i era un lladre

"Franquisme moral al Palau de la Música

L’afer del Palau de la Música, protagonitzat per la gestió del senyor Fèlix Millet, ha deixat esbalaïda la societat civil catalana. La carta que el principal protagonista d’aquesta història de lladres ha tramès al jutge ha sorprès molta gent i ara tothom es mostra indignat per l’actuació del personatge. Però més enllà de l‘actitud d’escandalització, aquests altres “fets de Palau” haurien de ser útils per fer algunes reflexions. N’apuntem només dues.

D’una banda, es planteja la qüestió de per què serveixen els òrgans col·legiats en institucions semblants, siguin fundacions, clubs o entitats. Si contemplem la llarguíssima llista de persones que conformaven els suposats consells delegats, executius o assessors, hom es pregunta per què serveixen tants noms il·lustres en llocs així. Es pot entendre que la gran majoria d’ells no coneguessin la lletra petita de les maniobres del senyor Millet, però al llarg d’anys i anys, ningú va fer cap pregunta? Ningú va fer constar en acta cap sospita? Aquí tenim una constatació trista: després de tant parlar de societat civil, el que ha passat al Palau posa en dubte alguns tòpics sobre la nostra societat civil.

En un altre sentit, quan es parla de la “confiança cega” que els membres del patronat tenien en l’expresident del Palau és inevitable no pensar en la pervivència en el nostre país d’un element que hauríem de començar a combatre: l’adhesió inquebrantable al comandament, molt més si s’expressa a través d’una figura carismàtica, cabdillista i amb trets autoritaris. Això ha passat en altres entitats. Hi ha com un fetitxisme envers els cabdills. Una actitud reverencial respecte els tòtems que simbolitzen el Poder en majúscula. En definitiva, viuen entre nosaltres encara les restes d’una mena de franquisme moral.

En més d’un sentit, la societat catalana, i l’espanyola, és clar, són encara societats postfranquistes. Un dia, Catalunya serà un país plenament sobirà (tant de bo) o no, però més important que això és que sigui finalment un país plenament democràtic i europeu. Per assolir-ho, cal que comencem a saber fer funcionar els organismes de control de les institucions (la separació de poders, al capdavall), reduïm els “divins” de tota mena a la més humil condició de persones, i que recordem què vol dir responsabilitat".

Pep Martí Vallverdú. Periodista.

Setmanari El Triangle

I jo em pregunto: quants n'hi deu haver d'aquests, de lladres i aprofitats, a tots els nivells de la nostra societat?

T'estimo molt.