Quin ou!!!

La "segona" primera mona.

Gràcies padrineta!

El gall i la gallina...

El gall i la gallina estaven al balcó,

la gallina s'adormia i el gall li fa un petó.

Dolent, més que dolent! Què dirà la gent?

Que diguin el que vulguin, que jo ja estic content!

Un petó Alexis

Sóm utòpis? Per a mi, ser plenament humans, és ser plenament cristians.

Santuari de Montferri

Perquè hi estic d'acord i m'ha agradat aquest escrit, el copio per vosaltres, si el voleu llegir:

EL GEST SUPREM

Jesús va comptar amb la possibilitat d'un final violent. No era pas un ingenu. Sabia a què s'exposava si continuava insistint en el projecte del regne de Déu. Era impossible buscar amb tanta radicalitat una vida digna per als «pobres» i els «pecadors», sense provocar la reacció d'aquells als quals no interessava cap canvi.

Certament, Jesús no és un suïcida. No cerca la crucifixió. Mai no va voler el sofriment ni per als altres ni per a ell. Tota la seva vida s'havia dedicat a combatre'l allà on el trobava: en la malaltia, en les injustícies, en el pecat o en la desesperança. Per això no corre ara cercant la mort, però tampoc no es fa enrere.

Continuarà acollint pecadors i exclosos encara que la seva actuació irriti al temple. Si acaben condemnant-lo, morirà també ell com un delinqüent i exclòs, però la seva mort confirmarà el que ha estat la seva vida sencera: confiança total en un Déu que no exclou ningú del seu perdó.

Continuarà anunciant l'amor de Déu als últims, identificant-se amb els més pobres i menyspreats de l'imperi, per molt que molesti en els ambients propers al governador romà. Si un dia l'executen en el suplici de la creu, reservat per a esclaus, morirà també ell com un menyspreable esclau, però la seva mort segellarà per sempre la seva fidelitat al Déu defensor de les víctimes.

Ple de l'amor de Déu, continuarà oferint «salvació» als qui sofreixen el mal i la malaltia: donarà «acolliment» als qui són exclosos per la societat i la religió; regalarà el «perdó» gratuït de Déu a pecadors i a gent perduda, incapaços de tornar a la seva amistat. Aquesta actitud salvadora que inspira la seva vida sencera, inspirarà també la seva mort.

Per això als cristians ens atreu tant la creu. Besem el rostre del Crucificat, aixequem els ulls cap a ell, escoltem les seves últimes paraules... perquè en la seva crucifixió veiem el servei últim de Jesús al projecte del Pare, i el gest suprem de Déu lliurant el seu Fill per amor a la humanitat sencera.

És indigne convertir la setmana santa en folklore o reclam turístic. Per als seguidors de Jesús celebrar la passió i mort del Senyor és agraïment emocionat, adoració joiosa a l'amor «increïble» de Déu i crida a viure com Jesús solidaritzant-nos amb els crucificats. José A. Pagola

Una notícia dels cinemes Oscar

Va per a tu, Josep Eduard:

Els Cinemes Oscar de les Gavarres és el centre més important del grup Oscar, amb altres centres a Girona, Granollers, València, Sant Sebastià, El Vendrell, Vila-seca o Roquetes (en total 13 centres). Es tracta, alhora, d'un dels complexos de cinema més importants de Catalunya, i en algunes projeccions es troba entre els 20 primers cines d’Espanya en recaptació. És el cas de la pel·lícula “Los Abrazos Rotos”.

En l'actualitat, aquesta empresa dona feina a més de 50 persones al centre les Gavarres. Els seus responsables destaquen, també, l'aposta decidida que han fet pel cinema en català, programant les pel·lícules que es doblen en aquest idioma, oferint cinema en versió original, donant suport als festivals i asssociacions relacionades amb el cinema del territori, etc.

Petons

4 mesos. Felicitats, Alexis!!!

És xulo, això de seure. Però que difícil, m'he d'aguantar amb les mans!

Bonica, la foto!

Rellotge de sol - Cal Cadernal - Salomó - Edifici residencial
Segle XVI-XVII Renaixement
Important edifici senyorial que va pertànyer a la família Nin, un llinatge de cavallers que va tenir gran poder i influència durant el segle XVII.

Que bones, les taronges de la besàvia!

Alexis, jo també ho crec

Donde no hay utopía, no hay futuro

Dom Pedro Casaldáliga ha sido una voz firme en la defensa de que, «para un Socialismo nuevo, la Utopía continúa». Escribe: «la Utopía de la que hablamos, la compartimos con millones de personas que nos precedieron, dando incluso su sangre, y con millones que hoy viven y luchan y marchan y cantan». Para él, «esta utopía está en construcción, somos obreros de la Utopía».

Brasil de Fato: ¿Cómo ve usted la devastadora crisis que ya afecta a todos los países, y principalmente a la clase trabajadora?
Pedro Casaldáliga: Con rebeldía y mucha indignación. Con una sensación de impotencia y, al mismo tiempo, con la voluntad radical de denunciar y combatir las grandes causas de esta crisis. Olvidamos demasiado fácilmente que la crisis ha sido provocada, fundamentalmente, por el capitalismo neoliberal. Es irritante ver a gobernantes, y a toda la oligarquía, justificando que las economías nacionales deban servir al capital financiero. Los pobres deben salvar económicamente a los ricos. Los bancos ocupan el lugar de la mesa de familia, la financiación de las escuelas, el equipamiento de los hospitales...
Estaba comentando ayer (19 de diciembre) con unos compañeros de misión que la avalancha de despidos del trabajo acabará justificando una avalancha de asaltos, por desesperación. Está creciendo cada día más el criminal absurdo de constituir la sociedad en dos sociedades, de hecho: la oligarquía privilegiada, intocable, y todo el inmenso resto de la humanidad, arrojada al hambre, al sinsentido, a la violencia enloquecida. Se cierra las empresas cuando no consiguen un lucro voraz, y se cierra el futuro de un trabajo digno, de una sociedad verdaderamente humana.

BF: ¿Cómo ve usted el papel de los movimientos sociales ante la actual coyuntura?
PC: Ya hace un buen tiempo que, sobre todo en el Tercer Mundo (concretamente en nuestro Brasil, en Nuestra América), los científicos sociales y los dirigentes populares vienen proclamando que, hoy, sólo la participación activa, pionera, de los movimientos sociales puede rectificar el rumbo de una política de privilegio para unos pocos y de exclusión para la desesperada mayoría. Los partidos y los sindicatos tienen también su puesto, y deben conservarlo o reivindicarlo; sindicato y partido son mediaciones políticas indispensables. Pero el movimiento social organizado, presente en el día a día del pueblo, es siempre más urgente, como una especie de «vanguardia colectiva».

BF: Ante este panorama, en su evaluación, ¿cuáles son las alternativas para los pobres del mundo de hoy?
PC: La alternativa es creer realmente que «Otro mundo es posible», y entregarse individualmente y en comunidad o como grupo solidario, e ir haciendo real ese «mundo posible». El capitalismo neoliberal es la raíz de esa crisis, y solamente hay un camino para que la justicia y la paz para ir construyendo un solo mundo, igualitario y plural. Con frecuencia respondo a periodistas y amistades del Primer Mundo que solamente la construcción de un solo mundo (y no dos, o tres, o cuatro) podrá salvar a la Humanidad. Es utopía, pero una utopía «necesaria como el pan de cada día». Donde no hay utopía no hay futuro.

Fragment de l’entrevista feta el gener de 2009

Un petó

Quin dia faig els tres mesos, el febrer?

Calçotada

La primera! petitó...

Sóc gran!!!!

Hola! Ja tinc 2 mesos i mig!

La mama m'estima molt... i el papa també!

Em faig gran

Hola! Mireu que gran que sóc! Ja tinc quasi un mes i mig. Petonets a totes i a tots!!!

Alexis

Els sacerdots del déu diner

Hola, Alexis!

Avui he llegit això que m'ha agradat:

"El món de les finances és misteriós per a la majoria dels ciutadans. Els especialistes en finances són vistos com uns sacerdots del déu diner, que parlen en una llengua difícil d’entendre, mentre els banquers són els que tenen, controlen, gestionen i distribueixen aquest diner. El resultat és que, lamentablement, hi ha molta gent que passa, sense aturar-s’hi, les pàgines dels diaris que parlen de finances i manifesten un temor reverencial envers els propietaris de molts diners i, especialment, envers els banquers. Entenc el temor, perquè d’una decisió seva pot dependre el nostre futur o el de l’empresa on treballem. No entenc la reverència, perquè el seu nivell humà és similar al de la resta de la societat. I alguns d’ells, com s’ha posat en evidència aquests passats mesos, han demostrat una estupidesa que només s’explica pel nivell de supèrbia que havien incorporat.

...

Els grans banquers, els gestors de patrimonis i els assessors financers de mig món, com a col·lectiu, han rebut una bona lliçó i han fet molt de mal a les persones que identificaven les seves institucions com les grans coneixedores d’un món que no estava al seu abast. Als primers no els haig de donar cap consell, perquè són prou conscients que han de revisar a fons la seva visió financera. Als que n’han rebut les conseqüències i ara es troben amb el patrimoni o la pensió reduïts a la meitat, els demanaria que –d’entrada– perdin el respecte reverencial a aquelles persones, que es llegeixin la lletra petita dels contractes d’inversió que signen i que demanin aclariments de tot el que no entenguin. Cal apreciar més l’honestedat i la capacitat d’explicar, que no pas el prestigi social o la riquesa exhibida. Hi ha molts professionals que mereixen confiança, però no es refiïn de les aparences."

Diari Avui - Opinió – Francesc Cabana

http://www.avui.cat/article/opinio/50401/una/saludable/perdua/respecte.html

Un petó molt fort!

La crisi

Hola, Alexis!

Avui he llegit uns escrits d’un senyor que es diu Leonardo Boff que m’han agradat molt. Saps per què? Doncs perquè m’ajuda a entendre el que passa al món i també el perquè passen les coses.

Ara diuen que estem en crisi...

Ja veuràs que entre nosaltres, en el nostre món, hi ha moltes coses bones i també moltes que no ho són i que fan patir molta gent (aquests sempre estan en crisi), i llavors ens preguntem perquè passa tot això, si podriem estar tots tan bé i ser feliços?

Ho he copiat per a tu:

"La recerca d'una sortida per a la crisi econòmica financera mundial està envoltada de perills. El primer és que els països rics cerquin solucions que resolguin els seus problemes, oblidant el caràcter interdependent de totes les economies. El segon perill és perdre de vista les altres crisis: l'ecològica, la climàtica, l'energètica i l'alimentària. El tercer perill, més greu, consisteix a millorar només les regles existents en comptes de cercar alternatives, amb la il·lusió que el vell paradigma neoliberal tingui encara la capacitat de tornar creatiu el caos actual.

El problema no és la Terra. Ella pot continuar sense nosaltres, i continuarà. La magna qüestio, la qüestió magna, és l'ésser humà, voraç i irresponsable, que estima més la mort que la vida, més el lucre que la cooperació, més el seu benestar individual que el bé general de tota la comunitat de vida. Si els responsables de les decisions globals no consideren la interretro-dependència de totes aquestes qüestions i no forgen una coalició de forces capaces d'equilibrar-les, llavors sí que estarem literalment perduts....

En realitat si hagués un mínim de bon sentit, la solució del cataclisme econòmic i dels principals problemes infraestructurals de la humanitat es podria trobar. N’hi hauria prou en procedir a un desarmament ampli i general ja que no hi ha enfrontaments entre potències militars. La construcció d'armes, propiciada pel complex industrial-militar, és la segona major font de lucre del capital. El pressupost militar mundial és de l'ordre d'un bilió cent mil milions de dòlars/any...

Estudis d'organismes de pau van revelar que amb 24 mil milions dòlars/any —a penes un 2,6% del pressupost militar total— es podria reduir a la meitat la fam del món. Amb 12 mil milions —un 1,3% del referit pressupost— es podria assegurar la salut reproductiva de totes les dones de la Terra. ... Sumades a les armes químiques i biològiques, es pot destruir de 25 formes diferents tota l'espècie humana.

Postular el desarmament no és ingenuïtat, és ser racional i garantir la vida que estima la vida i que fuig de la mort. Antany «moria qui anava a la guerra». Ara no, les principals víctimes són civils. De cada 100 morts en guerra, 7 són soldats i 93 són civils, 34 dels quals nens. En la guerra d'Iraq han mort ja 650.00 civils i només uns 3.000 soldats aliats....

Per què la crisi actual és una crisi d'humanitat? Perquè hi ha implícita en ella un concepte empobrit de ser humà que només considera una part d'ell, la seva part d'ego. L'ésser humà està habitat per dues forces còsmiques: una d'autoafirmació, sense la qual desapareix. En ella predomina l'ego i la competició. La segona és d'integració en un tot major, sense el qual també desapareix. En ella preval el nosaltres i la cooperació. La vida només es desenvolupa saludablement en la mesura que s'equilibra l'ego amb el nosaltres, la competició amb la cooperació.

Donant regna solta a la competició de l'ego, anul·lant la cooperació, neixen les distorsions que presenciem i que han portat a la crisi actual. Al contrari, donant espai només al nosaltres sense l'ego es va generar el socialisme despersonalitzant, i la ruïna que va provocar. Errors d'aquesta gravetat, en les condicions actuals d'interdependència de tots amb tots, ens poden liquidar.

Com mai abans d’ara hem d'orientar-nos per un concepte adequat i integrador del ser humà, d'una banda individual-personal, amb drets, i per un altre social-comunitari, amb límits i deures. Si no és així, ens empantanarem sempre en crisi, que seran menys economico-financeres i més CRISI D'HUMANITAT".

T'estimo molt, Alexis!