Hola! Ja tinc 2 mesos i mig!
19 de febrer del 2009
12 de gener del 2009
11 de gener del 2009
Em faig gran
Hola! Mireu que gran que sóc! Ja tinc quasi un mes i mig. Petonets a totes i a tots!!!
Alexis
4 de gener del 2009
Els sacerdots del déu diner
Hola, Alexis!
Avui he llegit això que m'ha agradat:
"El món de les finances és misteriós per a la majoria dels ciutadans. Els especialistes en finances són vistos com uns sacerdots del déu diner, que parlen en una llengua difícil d’entendre, mentre els banquers són els que tenen, controlen, gestionen i distribueixen aquest diner. El resultat és que, lamentablement, hi ha molta gent que passa, sense aturar-s’hi, les pàgines dels diaris que parlen de finances i manifesten un temor reverencial envers els propietaris de molts diners i, especialment, envers els banquers. Entenc el temor, perquè d’una decisió seva pot dependre el nostre futur o el de l’empresa on treballem. No entenc la reverència, perquè el seu nivell humà és similar al de la resta de la societat. I alguns d’ells, com s’ha posat en evidència aquests passats mesos, han demostrat una estupidesa que només s’explica pel nivell de supèrbia que havien incorporat.
...
Els grans banquers, els gestors de patrimonis i els assessors financers de mig món, com a col·lectiu, han rebut una bona lliçó i han fet molt de mal a les persones que identificaven les seves institucions com les grans coneixedores d’un món que no estava al seu abast. Als primers no els haig de donar cap consell, perquè són prou conscients que han de revisar a fons la seva visió financera. Als que n’han rebut les conseqüències i ara es troben amb el patrimoni o la pensió reduïts a la meitat, els demanaria que –d’entrada– perdin el respecte reverencial a aquelles persones, que es llegeixin la lletra petita dels contractes d’inversió que signen i que demanin aclariments de tot el que no entenguin. Cal apreciar més l’honestedat i la capacitat d’explicar, que no pas el prestigi social o la riquesa exhibida. Hi ha molts professionals que mereixen confiança, però no es refiïn de les aparences."
Diari Avui - Opinió – Francesc Cabana
http://www.avui.cat/article/opinio/50401/una/saludable/perdua/respecte.html
Avui he llegit això que m'ha agradat:
"El món de les finances és misteriós per a la majoria dels ciutadans. Els especialistes en finances són vistos com uns sacerdots del déu diner, que parlen en una llengua difícil d’entendre, mentre els banquers són els que tenen, controlen, gestionen i distribueixen aquest diner. El resultat és que, lamentablement, hi ha molta gent que passa, sense aturar-s’hi, les pàgines dels diaris que parlen de finances i manifesten un temor reverencial envers els propietaris de molts diners i, especialment, envers els banquers. Entenc el temor, perquè d’una decisió seva pot dependre el nostre futur o el de l’empresa on treballem. No entenc la reverència, perquè el seu nivell humà és similar al de la resta de la societat. I alguns d’ells, com s’ha posat en evidència aquests passats mesos, han demostrat una estupidesa que només s’explica pel nivell de supèrbia que havien incorporat.
...
Els grans banquers, els gestors de patrimonis i els assessors financers de mig món, com a col·lectiu, han rebut una bona lliçó i han fet molt de mal a les persones que identificaven les seves institucions com les grans coneixedores d’un món que no estava al seu abast. Als primers no els haig de donar cap consell, perquè són prou conscients que han de revisar a fons la seva visió financera. Als que n’han rebut les conseqüències i ara es troben amb el patrimoni o la pensió reduïts a la meitat, els demanaria que –d’entrada– perdin el respecte reverencial a aquelles persones, que es llegeixin la lletra petita dels contractes d’inversió que signen i que demanin aclariments de tot el que no entenguin. Cal apreciar més l’honestedat i la capacitat d’explicar, que no pas el prestigi social o la riquesa exhibida. Hi ha molts professionals que mereixen confiança, però no es refiïn de les aparences."
Diari Avui - Opinió – Francesc Cabana
http://www.avui.cat/article/opinio/50401/una/saludable/perdua/respecte.html
Un petó molt fort!
3 de gener del 2009
La crisi
Hola, Alexis!
Avui he llegit uns escrits d’un senyor que es diu Leonardo Boff que m’han agradat molt. Saps per què? Doncs perquè m’ajuda a entendre el que passa al món i també el perquè passen les coses.
Ara diuen que estem en crisi...
Ja veuràs que entre nosaltres, en el nostre món, hi ha moltes coses bones i també moltes que no ho són i que fan patir molta gent (aquests sempre estan en crisi), i llavors ens preguntem perquè passa tot això, si podriem estar tots tan bé i ser feliços?
Ho he copiat per a tu:
Avui he llegit uns escrits d’un senyor que es diu Leonardo Boff que m’han agradat molt. Saps per què? Doncs perquè m’ajuda a entendre el que passa al món i també el perquè passen les coses.
Ara diuen que estem en crisi...
Ja veuràs que entre nosaltres, en el nostre món, hi ha moltes coses bones i també moltes que no ho són i que fan patir molta gent (aquests sempre estan en crisi), i llavors ens preguntem perquè passa tot això, si podriem estar tots tan bé i ser feliços?
Ho he copiat per a tu:
"La recerca d'una sortida per a la crisi econòmica financera mundial està envoltada de perills. El primer és que els països rics cerquin solucions que resolguin els seus problemes, oblidant el caràcter interdependent de totes les economies. El segon perill és perdre de vista les altres crisis: l'ecològica, la climàtica, l'energètica i l'alimentària. El tercer perill, més greu, consisteix a millorar només les regles existents en comptes de cercar alternatives, amb la il·lusió que el vell paradigma neoliberal tingui encara la capacitat de tornar creatiu el caos actual.
El problema no és la Terra. Ella pot continuar sense nosaltres, i continuarà. La magna qüestio, la qüestió magna, és l'ésser humà, voraç i irresponsable, que estima més la mort que la vida, més el lucre que la cooperació, més el seu benestar individual que el bé general de tota la comunitat de vida. Si els responsables de les decisions globals no consideren la interretro-dependència de totes aquestes qüestions i no forgen una coalició de forces capaces d'equilibrar-les, llavors sí que estarem literalment perduts....
En realitat si hagués un mínim de bon sentit, la solució del cataclisme econòmic i dels principals problemes infraestructurals de la humanitat es podria trobar. N’hi hauria prou en procedir a un desarmament ampli i general ja que no hi ha enfrontaments entre potències militars. La construcció d'armes, propiciada pel complex industrial-militar, és la segona major font de lucre del capital. El pressupost militar mundial és de l'ordre d'un bilió cent mil milions de dòlars/any...
Estudis d'organismes de pau van revelar que amb 24 mil milions dòlars/any —a penes un 2,6% del pressupost militar total— es podria reduir a la meitat la fam del món. Amb 12 mil milions —un 1,3% del referit pressupost— es podria assegurar la salut reproductiva de totes les dones de la Terra. ... Sumades a les armes químiques i biològiques, es pot destruir de 25 formes diferents tota l'espècie humana.
Postular el desarmament no és ingenuïtat, és ser racional i garantir la vida que estima la vida i que fuig de la mort. Antany «moria qui anava a la guerra». Ara no, les principals víctimes són civils. De cada 100 morts en guerra, 7 són soldats i 93 són civils, 34 dels quals nens. En la guerra d'Iraq han mort ja 650.00 civils i només uns 3.000 soldats aliats....
Per què la crisi actual és una crisi d'humanitat? Perquè hi ha implícita en ella un concepte empobrit de ser humà que només considera una part d'ell, la seva part d'ego. L'ésser humà està habitat per dues forces còsmiques: una d'autoafirmació, sense la qual desapareix. En ella predomina l'ego i la competició. La segona és d'integració en un tot major, sense el qual també desapareix. En ella preval el nosaltres i la cooperació. La vida només es desenvolupa saludablement en la mesura que s'equilibra l'ego amb el nosaltres, la competició amb la cooperació.
Donant regna solta a la competició de l'ego, anul·lant la cooperació, neixen les distorsions que presenciem i que han portat a la crisi actual. Al contrari, donant espai només al nosaltres sense l'ego es va generar el socialisme despersonalitzant, i la ruïna que va provocar. Errors d'aquesta gravetat, en les condicions actuals d'interdependència de tots amb tots, ens poden liquidar.
Com mai abans d’ara hem d'orientar-nos per un concepte adequat i integrador del ser humà, d'una banda individual-personal, amb drets, i per un altre social-comunitari, amb límits i deures. Si no és així, ens empantanarem sempre en crisi, que seran menys economico-financeres i més CRISI D'HUMANITAT".
T'estimo molt, Alexis!
13 de desembre del 2008
7 de desembre del 2008
Una setmana!!!
.jpg)
Hola, Alexis! Avui fas una setmana!
L'àvia t'envia un petó molt fort i una abraçada.
Quan no tinguis tanta feina, et trobis molt bé i hagis après moltes coses ja m'escriuras, eh?
Tots t'estimem molt, molt i molt... fins el cel, pujar i baixar!
Àvia M. Teresa
2 de desembre del 2008
L'Alexis ja és amb nosaltres! Benvingut!
.jpg)
Amb el papa! On són les manetes?.jpg)
Un, dos, tres, quatre, cinc dits... Que bé s'està amb la mama! 24 de novembre del 2008
A la tele
Hola Alexis!
Mira, avui he vist la mama i el papa per la tele. Explicaven què us ensenyen en aquell lloc que aneu els tres, els papes i tu, per preparar-vos per quan tu vulguis néixer i així saber el que han de fer per ajudar-te. Estan molt contents i jo sé que ho faran molt bé.
Per presentar el programa hi havia escrit això:
PREPARATS PER SER PARES Tenir un fill diuen que és una de les coses més importants en la vida d’una persona. Però el cert és que no tothom sap com afrontar de la millor manera la nova situació. Avui visitarem el centre Isis Mater de Tarragona i veurem com es preparen les dones davant un embaràs.
Ah! i també per saber banyar-te i fer-te carícies i per estimar-te molt i molt... Però tot això tu ja ho saps, no?
Alexis, tenim moltes ganes d'abraçar-te i fer-te molts petons,
Àvia M. Teresa
Mira, avui he vist la mama i el papa per la tele. Explicaven què us ensenyen en aquell lloc que aneu els tres, els papes i tu, per preparar-vos per quan tu vulguis néixer i així saber el que han de fer per ajudar-te. Estan molt contents i jo sé que ho faran molt bé.
Per presentar el programa hi havia escrit això:
PREPARATS PER SER PARES Tenir un fill diuen que és una de les coses més importants en la vida d’una persona. Però el cert és que no tothom sap com afrontar de la millor manera la nova situació. Avui visitarem el centre Isis Mater de Tarragona i veurem com es preparen les dones davant un embaràs.
Ah! i també per saber banyar-te i fer-te carícies i per estimar-te molt i molt... Però tot això tu ja ho saps, no?
Alexis, tenim moltes ganes d'abraçar-te i fer-te molts petons,
Àvia M. Teresa
17 de novembre del 2008
15 de novembre del 2008
14 de novembre del 2008
.bmp)
"A segona fila
L'important és conèixer el nostre lloc en el món. La Humanitat va donar una passa endavant quan Copèrnic va vèncer a Ptolomeu i el centre del cosmos ja no va ser la Terra sinó el Sol. La veritat sempre dóna tranquil·litat quan l'acceptem. Al microcosmos de casa hi ha entrat una criatura i els primers dies els centres de gravetat es perden i es busquen fins que apareix el consens i considerem que el veritable centre del menjador, del dormitori, de la família, del barri i del pensament és precisament el nen que acaba de néixer. Tots els camins duen al bressol, totes les converses conflueixen en aquelles orelles que senten però no escolten...
El fill ens ha obert la porta d'un nou món que els avis anomenen maduresa. Al capdavall la maduresa no és altra cosa que conformar-se a deixar de ser el centre de la nostra pròpia vida.
Veiem la mare fent d'administradora plenipotenciària del nou continent que acabem de descobrir. Ella ha acampat ben a prop del nostre fill. L'alimenta i tots dos es diuen coses en veu baixa que el pare no acaba d'entendre... I a nosaltres ens correspon moure'ns en el paisatge d'una soledat fèrtil. Aquesta és, de fet, la maduresa del pare: admetre que davant la potència de la mare ens cal deixar de ser el centre de les coses, i que podem estimar i ser estimats també des de la perifèria...
Quina deliciosa felicitat intel·lectual la que es troba a les segones files de l'espectacle! La maduresa és admetre que les coses passen i que en tenim prou amb entendre perquè passen".
del llibre Condició de pare de Joan Barril
Per tu Albert. Moltes felicitats junt amb els que estimes i t'estimem!
2 de novembre del 2008
Hola blocaires!
M'estreno com a membre d'aquest món dels blocs, en que m'hi han portat els meus fills com a regal al fer els 60...
Fa una mica de por això d'escriure sense saber qui et llegirà i posar-te a escriure així, quasi bé sense saber que dir, però fa il·lusió, m'agrada.
De petita, o quan era jove, no vaig escriure mai un diari. No vaig poder per les circumstàncies. Però ara és com si tornés enrera i em fés petita i aquest desig es fés realitat.
Prou de bestieses. Ja he començat i això és el que compta no?
Que tingueu una bona setmana!
M'estreno com a membre d'aquest món dels blocs, en que m'hi han portat els meus fills com a regal al fer els 60...
Fa una mica de por això d'escriure sense saber qui et llegirà i posar-te a escriure així, quasi bé sense saber que dir, però fa il·lusió, m'agrada.
De petita, o quan era jove, no vaig escriure mai un diari. No vaig poder per les circumstàncies. Però ara és com si tornés enrera i em fés petita i aquest desig es fés realitat.
Prou de bestieses. Ja he començat i això és el que compta no?
Que tingueu una bona setmana!
1 de novembre del 2008
Àvia, que hi ets?
Torno a ser l'Alexis.
Àvia encara no has escrit res?
A veure si espaviles...
Un petóóóóóó
Àvia encara no has escrit res?
A veure si espaviles...
Un petóóóóóó
Subscriure's a:
Missatges (Atom)