Alexis: Regals de la mama poeta

 

Ahir al teatre Metropol
Presentació del llibre Donzelles de l'any 2000
 

Un fragment del poema dedicat a tu, Alexis 
QUAN SIGUI DONA UN ALTRE COP
que m'agrada molt.

 

El vers no admet que sigui tendra, ho sé molt bé,

però véns de dintre del meu clos

i tinc nous marges al melic,

l’origen del cervell.

I des del sostre que ens cobreix

cartografio, ara, aquest terreny

meravellós, perquè s’assenti en el record.

Una donzella del 2000 

 

 

 

 

Alexis: un poema

Qui és Ella,

ni home ni dona,

faedora de totes les coses,

només albirada i al·ludida,

font de la vida i dels gèneres?

Ella és Déu,

Mare, germana, amant:

en el seu amor despertem,

ens movem, creixem,

ens desanimem, triomfem,

i ens rendim.

Qui és Ella,

mare del seu poble,

a qui ensenya a caminar,

que aixeca aquells que es cansen

d'aprendre a caminar,

que s'ajup per donar-los menjar?

Ella és amor,

que plora en un estable,

que ensenya des d'un bot,

Amic de leprosos,

dut lligat de mans a la creu.

Qui és Ella,

centelleig dels corrents,

frescor del pou,

poder viu de Jesús

que flueix de les Escriptures?

Ella és la Vida,

aigua, vent i riure,

calma mai quieta,

lleuger Esperit en moviment,

cantant mentre transforma.

Brian Wren

Per ara que ve Nadal,

em sembla una bona intuició de Déu, pare i mare.

T'estimo molt!

Alexis, un poema de la mama

M'OFEGO

Estic eixorca de certesa

i narració, eixuta de sentits

i veritat, els porus em transpiren

solitud. Sordeses inconnexes

i oclusives primitives dintre meu,

evidències d'aquest buit que s'obre

al meu voltant, d'aquesta esfera

transparent. Sóc incapaç de trobar

un mot, de fer la suma de vocal

i consonant davant d'això:

revelació certa i incerta,

cantonada perfilada del mirall.

No puc apamar el buit,

prendre l'amplada de l'abisme

fastigós. M'ofego mentre ho faig.

Rosa Comes Casas
EVITO EL VERB

Cossetània Edicions