Alexis, som intel·ligència i amor purs

Foto "xoriçada" a la padrina Teresa

Darío Lostado - Filòsof


Gaspar Hernàndez - El Periòdico - 22/07/2009

–¿Què som?–Intel·ligència i amor purs. Jo he aconseguit passar del jo personal al jo profund, a l’ésser que som en essència.

–¿Com hi ha arribat?–Amb el silenci. Meditant. Silenciant la ment. Al silenciar la ment, et quedes davant de tu mateix. Davant d’aquest ésser que no té forma, ni espai ni temps. És l’únic ésser real.

–¿I la realitat que ens envolta?- ¡No existeix físicament ni per als físics! Amb nosaltres passa igual: el que tenim de real és el que no es veu.

–¿I l’ésser que creiem que som?--Tan sols és una idea que tenim. I les idees s’evaporen. L’única realitat teva no té res a veure amb el que és material. És una cosa extratemporal, extraespacial i extramaterial.

–Per tant, no té por de la mort.–No li tinc por. No vull morir, però si demà arriba la mort, la rebré amb alegria. De debò. En contra del que sentia quan tenia fe religiosa. L’infern m’atemoria.

–Que ara no existeix.–No hi ha res fora de l’ésser absolut. I l’ésser absolut és gaudi.

–¿És feliç, vostè?–Del tot, excepte al perdre la consciència de mi, del que realment sóc. Som tontos o estúpids al perdre-la.

–¿Quan li va canviar la vida?–Als 48 anys. Vaig conèixer Antoni Blay Fontcuberta, el meu mestre i amic. Em va capgirar. Em va dir: «¿No t’adones que ensenyes a dominar la ment, però el que importa és dominar el propietari de la ment?»

–¿I què va fer?–Hi vaig donar voltes, vaig deixar de guanyar molts diners, perquè tenia molts alumnes. Em vaig dir: «Fes-te els cursos a tu».

–¿Què és l’alegria de ser un?–El gaudi de sentir que tu ets molt més que aquest ésser que et penses que ets. Jo no sóc el que crec ser, sinó molt més.

–Però vivim tristos i preocupats.–Per ignorància. Es tracta de passar del jo mental al jo profund.

–¿Què és el verdader jo profund?–No es pot expressar en paraules. Només ho podem sentir. Sentir aquest jo és el que et dóna la felicitat. Només puc expressar el que no sóc: no sóc ni el meu cos, ni els meus pensaments, ni les meves emocions.

–¿Què sóc?–El que en queda. El que fa que visquis. S’hi arriba per llibres que has llegit i, sobretot, meditant.

–Vostè diu: «Sigues tu mateix. No siguis un conjunt de miralls que reflecteixen el que els altres volen de tu».–Ens movem massa pel judici dels altres. Estem hipnotitzats pel condicionament social. No pensem per nosaltres mateixos, sinó pel que la societat ens ha ficat al cap.

–¿I vostè?–A mi em van tractar d’heretge, d’apòstata, i de tot. Perquè em vaig adonar que gairebé tot el que m’havien ensenyat sobre Déu era fals. Perquè Déu és l’innominable, d’ell no se’n pot dir res; està fora dels nostres paràmetres, més enllà de l’espai i del temps. A Déu només el podem sentir.

–¿I com reaccionava vostè davant les crítiques?–No rebaixant-me al nivell del que les feia. Les crítiques només són pensaments dels altres. Jo no puc estar pendent d’un pensament que tingui un altre. Ni me’n defenso.

–¿Som lliures?–Tenim lliure albir, però no som lliures.

–¿Per què?–Pels condicionaments físics, morals i religiosos. I pels nostres hàbits i pors. ¿De qui són les pors? De l’ego. Jo tenia por quan vivia des de l’ego.

–¿I la por de no tenir diners?–Si no tinc els diners, jo sé que em vindran. Perquè tinc fe verdadera que hi ha unes forces de l’univers que em donaran el que necessiti. Diguem-ne fe en la providència.

–¿Li ha funcionat, a la vida?–I tant. Si l’hi expliqués, es quedaria petrificat. Quan em vaig adonar que quan la gent s’estima els diners s’hi enganxa, i que això suposa una esclavitud tremenda, em vaig dir: «S’ha acabat. No vull guanyar més diners». I vaig demanar a la vida, a l’ésser infinit: «No vull tenir més diners, però vull que no em falti el necessari per viure dignament». Se me’n van anar tots els estalvis, i em va venir tot el que necessitava per viure. I això que les meves conferències són gratuïtes.

–La llei de l’atracció.–No està malament. És massa americana, però té un fons de veritat.

–¿Demana i se’t donarà?–Això va ser un consell que va donar el mestre fa 2.000 anys als poc desenvolupats. Va dir: «¿Per què us preocupeu, si el vostre pare us donarà el que necessiteu? Confieu-hi».

Molts petonets, Alexis!